Encara no he reaccionat

Que ens tornin la fe. Si més no que ens la facin estudiar. Sense Catecisme som meitat. De petit, m’agradava memoritzar-lo. No l’he oblidat. Vet aquí una mostra. Pregunta: “¿Por qué decimos que Camps es creador?”. Resposta: “Decimos que Camps es creador porque todas las cosas las hizo de la nada”. Toma! El mestre ho ha tornat a aconseguir: ha creat.

Aquest cop el tremolor que passeig no és endogen: és provocat. Júpiter s’allunyava de Mart –adéu conjunció!--, i el fet havia de tenir conseqüències. Tornava l’espectacle. Estava fent un tomb per Cabildolàndia i, de sobte, se m’acostà per darrere un guàrdia pretorià de la brigada CR (Ciutadella Reacciona) que em va clavar un sacsejada antològica mentre em repetia insistentment: “Reacciona, reacciona!”. Com si fos senzill! Ni he reaccionat, ni m’he recuperat. Sembl un vibrador. Som inestable. La sopa, ni tastar-la: em vessa de la cullera. M’he quedat amb un tembleque que ni els grans afeccionats al gin. Perdó, treis açò de gin ---vomitiva beguda maonesa— i posau-hi whisky –elegant elixir que recorda Escòcia i les seves faldes--. Ep, i esper que el creador no interpreti malament aquestes línies que encara seria capaç de denunciar-me en saber que pens en home amb falda.

La qüestió és que l’infatigable es queixa que Maó, o Mahó, o Mahón –i si ho deixàvem en Sweet City?— es vulgui proclamar capital de l’illa de manera traïdora. Té raó, punyetes. Què ha aportat Maó als menorquins? Boticas?, teatros?, cafés?, una hermosa electricidad? Si hi havia justícia la capital seria Ferreries: l’únic poble admirable de la Roqueta. I encara, que des que han serrat un tros del pujol que corona s’Ermita han perdut punts.

Cabildolàndia capital? I ara! Mai de la vida. Ho reclama el creador, cosa que ens hauria de fer pensar, però argumenta que s’han de repartir els serveis i aquí es contradiu. Si ets de Can Pepe has de lluitar per centralitzar els serveis. Per què fer una escola a Saragossa si a Madrid ja n’hi ha? Per què fer un aeroport a Barcelona si ha Madrid ja n’hi ha un? O una hospital a Guadalajara si a Madrid n’hi ha prou? O un TGV entre València i Barcelona si... Ui, m’havia encegat: entre aquestes ciutats mai no hi haurà connexió, car no convé que es relacionin.

En qualsevol cas, el cos d’elit de Ciutadella Reacciona fa una feinada. Les seves accions incrementaran els ensurts i, com a conseqüència, els infarts; però de què ens serveix ser cabildos si no sabem reaccionar? Hem de combatre contra els maonesos. La identitat és bàsica. Ciutadellenc: reacciona!

Precampanya dura

Ni pensar-hi, de votar, però si m’obligaven... en Rajoy. Un element capaç de prometre que farà una llei contra el canvi climàtic, és una descoberta. Em fa gràcia, Don Mariano. La mateixa al·lèrgia que em provoca el Partit Popular es transforma en un somriure quan el veig actuar. Sí, sí, he dit actuar. En realitat, tots aquests prohoms que ens demanen que els escollim com a recaptadors d’imposts de “Kilómetro Cero City” s’han especialitzat a ser comediants. El món de la faràndula és el seu. Nosaltres en tenim prou a pagar l’entrada i un impost especial: “Aquí hay tomate”.

Els candidats a escurar-nos durant els propers quatre anys ja fa setmanes que representen una obra teatral digna d’estar dirigida a mitges per Calixto Bieito i Jiménez Losantos. Curiosament, la tournée és fa a l’inrevés: comença a províncies i acaba a la capital del Regne. Tot val per omplir la caixa. Més d’un setze per cent de la renda generada a les Illes acabarà embellint la Cibeles. Cap problema tenc a fomentar l’art, però em fa la guitza haver d’aplaudir el fals liberalisme de madona Esperanza Aguirre. I és que servidor travessa una època semiultraliberal, cosa que em provoca un rebuig intens dels programes que volen aplicar PP, PSOE, EU i associats.

Encara no ha començat la campanya i ja he patit un bombardeig sense misericòrdia. L’anomenen precampanya. Extraordinàriament càndid, em deman què passarà en autoritzar les armes de convicció massiva. Per rendir-se, servidor en té prou amb una precampanya que mai no acaba. Com a molt suplica que el declarin objectiu a destruir mitjançant una explosió nuclear encertada. Que no em perllonguin l’agonia, si us plau! Que arribi el 9 de març i que m’exigesquin la quota a pagar i punt. Seguidament, vindrà el repòs. M’escuraran com es proposen, però no em destorbaran.

El personal que vol ocupar La Moncloa i jo cada cop estam més separats. A mi, m’importen coses trivials: veure el 33, el meu país, observar com creix un arbre i vola el darrer milà... Als candidats, coses serioses. Prohibir el canvi climàtic deu ser una cosa molt important. Fóra més interessant maldar per evitar-lo, però ja que hi som... el prohibim i problema resolt. Tanmateix, entre tots estam a punt d’aconseguir objectius impensables. Ara ja suam a l’hivern i ens refredam durant l’estiu. Som bons. Molt bons. Massa bons. I necessitam energia per continuar-ho essent. L’exigirem al Govern que surti escollit. Que ens subministri petroli per anar fent. Nosaltres, que som uns porcs, volem consumir a l’engròs, peti qui peti. Açò, sí: ens netejam la consciència cridant “No a la guerra”. Comediants! I he estat a punt de ser senador suplent consort! Xufla!

Som un home important

M’acaben de dir que som diabòlic! No sé com m’ho he prendre. És evident que el palmito que passeig no hi té res a veure. Per començar, als homes no ens han pres mides. És més, si ho feien, la meva ossa seria més semblant a un cilindre abarrilat amb una certa retirada a campana. Vist així, he d’arribar a la conclusió que volien insultar-me. Cadascú té les seves afeccions. Per evitar més problemes, m’he adreçat ràpidament a un famós exorcista que s’ha mostrat sorprès en veure’m. Val a dir que a mi també m’ha sobtat entrar a casa seva. Hi esperava sentir un recital de salms interpretats a capella, i m’hi he trobat l’especialista que ballava esbojarradament al so de “Don Diablo” de Miguel Bosé. Ara dubt si som jo o ell qui està posseït.

Francament, estic per entrar en hivernació fins que hagin passat les eleccions. O açò, o em pos a escoltar música antiga durant un mes. Tanmateix es veu que n’hi ha que no descansen i que s’esforcen a preparar la tria. Podrien fer coses útils, com ara resoldre el problema de la recepció de TV3 i el 33 a Cabildolàndia, començar el velòdrom, commemorar les dates de la girada: és increïble que hagin passat com si res el 8 i el 9 de febrer. Tant de parlar contra la Llei de la memòria històrica, i quan hi ha un dia per recordar la victòria els afectes a l’antic règim fan mutis. Però els pitjors són els ministres. Algun sembla afectat per la síndrome del Tenorio: un desordre social de personalitat que fa que, en no poder conquerir un munt de dones com feia l’ídol del mascle ibèric, et conformis a registrar-les com a diàbolos, cilindres o campanes. Té collons! No ho sé, però com a gran afeccionat a llegir els anuncis de les seccions de relax i contactes de la premsa, segur que prest hi trobaré un text així. “Tremenda mulata, diábolo total, busca compañía para vengarse de su donjuán. Te haré feliz gratis. Francés, birmano, un mariano, un ZP o un completo... ¡Elige, vida mía!”. Impotent de mena, no em sent requerit a trucar... però plor en veure què m’estic perdent.

La gràcia del mes és que durant uns dies som una persona important. Si més no m’ho repeteixen cada cinc minuts... sobretot per demanar-me el vot. No calia. Servidor no vota a les generals. Total, per mantenir Madrid... I que som important, ja ho sabia. Agaf una cinta mètrica i me n’adon. No m’adapt a cap dels tipus morfològics proposats. Decididament, som un home d’una talla extraordinària. Per fi m’ho reconeixen. Qui vol el meu vot?

Permuta voltadora

Pregunta de manual. No sé ben bé de quin tipus de manual estic parlant, però de manual: “Com es distingeix un cabildo d’un que no ho és?”. Un pseudointel·lectual diria bestieses com ara que els descobreix quan diuen “Allà va”, en veure com reaccionen en sentir un fabiol i contemplar una bandera amb una creu de Malta o com s’alteren en ser prop d’un maonès. “Craso error”, típic d’estudiosos d’avui en dia. El bon cabildo només és descobert després d’estudiar-lo profundament. És aleshores, justament, quan hom s’adona del tret principal del cabildo: l’equilibri.

L’equilibri de la gent de Ponent és notori. El cabildo és un funàmbul. Jo som un pèssim cabildo. No sé qualcar a cavall, ni anar amb bicicleta, ni patinar... em ve just desplaçar-me a peu dret. Tanta tara prové, sens dubte, del fet que els meus avantpassats eren guixons i “panxes rotges” i açò es paga. Som incapaç, per exemple, d’esbrinar si dos terrenys tenen un valor semblant. Aquesta mancança em fa inhàbil per jugar al Monopoly o per permutar solars: l’esport local. Bé, en realitat l’esport cabildo sempre havia estat el ciclisme. En versió més casolana, a la bici, o bixi, sempre l’havíem denominada velo. Sempre? No! Modernament som ultramoderns i quan ens disposàvem a aixecar un temple al ciclisme, entost d’emprar el mot habitual –gairebé un homenatge implícit a la velo--, que és dir-li “velòdrom”, feim la broma de denominar-lo pista voltadora. El motiu? Ah, però és que hi ha d’haver un motiu? Som així. Prest sentirem converses impactants. “On vas Sebastià?”. “A fer una volteta, Joan. Que véns?”. “I tant que vénc! Precisament acaben d’obrir un lloc indicadíssim per anar a fer voltes”. “Hala idò, anem a comprar quatre cerveses i el provarem”.

Quina mania de canviar el nom de les coses! I quina mania de ser o massa moderns, o massa antics. Sí, sí: antics. Es veu que encara no hem descobert del tot la moneda i canviam les coses. Encara som a l’era del bescanvi i estam enamorats de les permutes. Ara l’esquerra es queixa de la darrera. No suporta que per fer el velòdrom calgui agermanar-nos amb ciutadans mig andorrans i intercanviar solars públics amb els que li pertanyien. L’esquerra és una envejosa. Si per quatre euros de diferència tenim un lloc on anar a fer voltes, de què es queixen? Amb una jugada ho tindrem tot: un fill il·lustre que oficialment no resideix a casa (si no és així, rectific), un escorxador més gran, un auditori ben batiat i mil avantatges més. Senzillament, l’enveja no ens deixa prosperar. Brindem per la germanor i acceptam que hi ha gent que és més gent. Una reverència. Brindem: “Libiamo”.

Ganes de perdre

Mai no oblidaré aquella tarda de fa una dotzena d’anys, la del dia en què van fer esclatar una mina que estava submergida suvora la boca del projecte de port de Cabildolàndia. Inauguració encoberta de les obres dels fonaments del dic? Patapum! Tot va tremolar. Hauria jurat que mai més no tornaria a viure una experiència semblant... i hauria mentit.

La premsa –sempre rival de la discreció— afirma que ara és la seu de Can Pepe Cabildet, la que és a punt de petar. No m’ho vull perdre. Bé, ni jo ni mitja Xina. M’asseguren que d’aquí a març els hotels i les pensions de Cabildolàndia estaran plens a vessar. Es veu que patirem una invasió d’experts pirotècnics orientals. Informats que a Cabildolàndia hem descobert un nou material inflamable, vindran en massa a veure si poden substituir la tradicional pólvora per explosius menorquins.

Què succeeix a Can Pepe Cabildet? Ben bé, no ho sé. Corren remors..., s’escampen notícies... Mentre uns afirmen que el problema l’ha provocat haver criat un excés d’albatros en captivitat per fer-los volar a toc de fanfàrria entre la campanya i el dia de la visita a l’urna, altres diuen que el que passa és una altra cosa: que es barallen. Tot per un càrrec, per un escó! Jo practicaria l’abraçada. Total... De moment, però, la moguda és important. La seu bull. No se sap ben bé a quina temperatura suen, ja que qualsevol cosa que tengui relació amb graus (fred, calor, alcohol, candidat...) no és ben vista entre els populars de Ponent. Si no signen la pau, la gala –llegiu fester-- serà històrica. Qui és capaç d’apagar aquest foc? Ni el bomber Lafuente se n’ha sortit. El PP s’inflama.

Com acabarà la batalla interna? Encara no ho sé; però atès que cal fer veure que estimen les catalanades durant unes setmanes, Acebes els ha proposat d’assajar un piromusical. No és mala idea. Mentre el personal canta “Un senyor damunt un ruc” en un carrer de Gustau Mas tancat per Protecció Civil per evitar un accident provocat per l’espurna d’un fumador, els visitants xinesos podrien estrenar nous dibuixos de focs artificials. Hi sentirem destapar cava? Els populars cabildos, si es barallen com fins ara, només l’encetaran si el resultat no és prou bo. El món a l’inrevés. Hala, a putejar el candidat propi! Una altra opció seria imitar els socialistes i amagar la seu als baixos del taller pirotècnic, a veure si l’explosió permuta la plaça dels Pins en un aparcament subterrani. Tanmateix, si el PSOE s’ha decidit a enderrocar la Sagrada Família, qui criticaria que el PP es carregàs un monument local? Tothom a redossa!