Arturos contra Merlins

No ha calgut que el sergent Quevedo hagi desplaçat les seves tropes a Cabildolàndia per obligar-nos a unificar l’illa, la mateixa gent de Ponent ha fet una cosa inversemblant: deixar-se seduir per l’alcalde de Capitòlia, Arturo Bagur. Hi ha d’haver alguna justificació coherent, però no la trob. L’única explicació que ara mateix em passa pel cap és que la setmana passada va ser dura, climàticament parlant. El vent afecta i un cabildo trasbalsat és capaç de qualsevol cosa, fins i tot de decantar-se per l’enemic.

Si Cabildolàndia cedeix a la pressió política que prové de Capitòlia, conservar la capital eclesiàstica esdevé complicat O les coses giren, o prest haurem d’anar a visitar el bisbe a Santa Maria. El dia que açò succeesqui, podem començar a patir. Què ens quedaria? La resposta és simple: bujots, cavalls, someretes i poca cosa més. No em vull imaginar Cabildolàndia dominada per “La Sucreria” (llegiu l’ajuntament de Capitòlia), malgrat que ningú no dubte que el sucrer supera amb escreix el nostre burgmestre en tots els camps tret del de la meditació transcendental. La capacitat per guardar silenci d’aquest primer cabildo és inigualable.

Què va passar diumenge? És ben senzill i alhora ben complicat. Potser l’única manera d’entendre-ho era fent un tomb davant de Can PePe. Mai una derrota no havia estat tan ben rebuda. La vila ha perdut autonomia, però ja ens refarem. Qualsevol dia la COPE reprendrà la seva particular croada contra l’infidel. Què s’han cregut? Açò no acabarà així. Dominats per n’Arturo? I ara. Aquí la taula rodona no té sentit. El que ens agrada és la màgia. N’hi ha prou a estudiar la tècnica emprada per valorar solars. “Nada por aquí, nada por allá...” i, de cop, apareix algú que nota com ha engreixat el seu compte corrent. Odiam els Arturos, però idolatram els Merlins. Som així i no ens va tan malament. De fet, ens va molt pitjor i aquesta és la nostra esperança: si les coses giren, han de girar cap a bé. Podem estar ben animats.

I bé, mentre esperam el sermó de la COPE, només ens cal ser previnguts. De moment he amagat tots els exemplars d’”Es Carrer” per si de cas l’inquisidor ordena cremar-los, i amb aquest faré el mateix. Hem arribat als cent números i sense l’ajut dels amos del Saló Caòtic. Toma! Els afectes en aquestes pàgines sí que volem un Arturo a casa. No cal que patesqui, la seva Ginebra no serà assetjada per ningú. No tenc constància que a Cabildolàndia hi hagi cap Lancelot. Ens dedicarem a la seva suplent, més nostrada i proper objectiu dels derrotats. Musa d’uns, enemiga d’altres. Ai, Belén, que no sigui res!


PD: I bé, vull agrair a tots les paraules de suport que m’heu ofert durant aquestes cent setmanes i demanar perdó a tots els que involuntàriament hagi pogut ofendre. No ho pretenia.