Coses del PSOE

Coses del PSOE

Quan un amic la caga, i aquest cop la contaminació i el volum que han produït els seus detritus superaria clarament la cabuda del famós Clot d’en Pons –visita obligada si hom trepitja Cabildolàndia-- , els afectes a la seva persona ens sentim empesos a mirar cap a una altra banda. Dissimulam, vaja. Dissimular a cop de xiulo entonat sempre ha estat bo. Gran peces de la història musical de la humanitat s’han composat així: dissimulant. Ja ho deia el recentment traspassat Joan Baptista Humet: …y tú disimulando… Jo li faig cas.

Permeteu-me, tanmateix, que actuï d’una manera alternativa i comenci aquestes línies amb una ovació generosa i merescuda. Plas, plas, plas! Aplaudiria més, però som de mà delicada i si no tenc una crema hidratant a la vora, mald per contenir-me. Però bé, com que tampoc vull ser roí, l’obsequiaré amb una segona tongada d’aplaudiments --plas, plas, plas--, reforçada amb un crit d’admiració: bravo, bravo i més bravo! I és que, sincerament, des que els illencs van tenir la desgràcia de perdre el mític protector de les modalitats vernàcules illenques, l’enyorat Miquel Melià, no ha havíem pogut gaudir d’un recital així. És d’agrair. Com que ha fracassat la iniciativa popular d’instaurar el premis “Maçot” –es veu que el Col·legi de Maçots es volia querellar contra els candidats a rebre’l amb l’argument que contra ells no hi podien competir--, hom se sent empès a iniciar una col·lecta pública amb propòsit lloable: dos, aconseguir prou diners per repartir-los entre els integrants dels senyors CAIB que ara ens governen, abans que no completin la seva tasca de censurar la tele. Més d’un es demanarà quina malsana intenció pretenc desenvolupar amb una acció tan sospitosa, i em sentiré obligat a afirmar que solament m’empeny el fet de desinflar un amarament excessiu de generositat. Certament, atès que els nobles governants de les Illes m’han demostrat sobrerament que ens serveixen, als meus, de gaire, cal que assumim la situació i preguem mesures dràstiques. De cap manera, però, voldria perjudicar-los. Com que deuen haver fet uns comptes econòmics, pens que no els els podem desquadrar. Si el problema més vital que tenen és desitjar de rebre un sou, en podem parlar. Jo hi col·laboraré de gust. Ara bé, que facin el favor de d'anar a ca seva im-me-dia-ta-ment. Cobraran, sí, no hi veig cap problema que els ciutadans siguem generosos, però a canvi els suplicaríem que reposin, que no facin res més. Que no governin, que ho deixin estar. No és ben bé la seva especialitat gestionar els gustos de part del poble.

Com tothom ha pogut observar durant els darrers dies, l’acord que va aconseguir el conseller de Presidència per garantir-nos la recepció de TV3, no podia ser millor. Vull dir que no podia ser millor per al PSOE. Ha aconseguit dos objectius amb una única jugada. La primera l’ha invertida a obligar-nos a veure IB3 –quina crueltat més cruel—, i la segona a fomentar que augmentin els ingressos publicitaris de La Sexta, cadena amiga del partit. Val a dir que si qui va aconseguir un acord tan favorable als amics i tan terrible per als qui ens estimam TV3 és qui aconsella el president –conseller de Presidència deu voler dir açò--, entenc perfectament alguns coses de l’honorable Antich. Deixaré caure una pregunta per si als mestres del PSOE –Partit Suposadament Onorable Espanyol— els pot ser útil. Sí, ja sé que honorable s’escriu amb hac, però no sé si ells ho saben i tampoc no els voldria posar amb un compromís: ha de ser complicat pronunciar PSHE: ni a Maó-Mahó-Mahón, que hi tenen traça a tractar les hacs, se’n sortirien així com així. Vet aquí la pregunta: fora interessant de nomenar un conseller del conseller de Presidència? Si hi ha debat, no exigiré drets d’autor per haver-hi col·laborat.

Arribat en aquest punt, interromp la redacció ja que ara mateix, coses de l’edat, no sé si he dedicat cap ovació als responsables de la deposició. Hi torn: plas, plas, plas! El calor és punyetera, i una colitis estival pot afectar-nos en qualsevol moment. Es veu que hi ha passa. He dit passa?, i ara! El que hi ha és una autèntica epidèmia. Palma no recorda una invasió d’aigües fecals tan grossa des dels temps d’algun polític que ara resideix a New York –ho pos en anglès per si de cas Mayor Oreja o Vidal-Quadras duen un mal dia, que no voldria prendre mal ni patir un atac de picor excessiu per residir en un graner que no plaïa al besavi de segons qui.--. Sí, sí. Les farmàcies mallorquines i catalanes no poden servir més antidiarreics. Els fabricants de Tanagel, Salvacolina… s’han fet d’or i les vendes no paren. El gran paper que han fet els socis
–o còmplices?-- necessaris per oferir-nos un tal recital, ha estès la pandèmia. A Can PePe riuen tant que acabaran romputs. La marca blanca del PP, el PSOE, els fa la feina bruta i ho fa amb una finor... Estic en condicions d’afirmar –i sense retre cap visita a la meva vident preferida— que els nacionalistes de les Illes i el Principat han aconseguit allò que els altres no haurien pogut aconseguir ni si s’hi esmerçaven. En definitiva, ERC i el PSM –que al cap i a la fi són els que mantenen vius els que rematen el nacionalisme “de andar por casa”, llegiu els del PSOE— han ofert un recital absolut. Em sent temptat de continuar aplaudint, però em fa una por terrible que m’entenguin malament i encara em regalin un bis que ja em deixaria somort per molts de mesos. El juny és un mal mes per rebentar.